EL
FRACÁS DE L'ATENCIÓ PRIMÀRIA A CATALUNYA
Lluís Bagán,
secretari de la ferderació Extrahospitalària del SMC-CESM
ÉRASE
UNA VEZ UNA PAÍS
Antoni
Gallego,
secretari general adjunt per a la Promoció Professional
LES
LLACUNES DELS INCENTIUS
Lluís Bagán,
secretari
de la ferderació Extrahospitalària del SMC-CESM
LA
IMPUGNACIÓ DE LES ELECCIONS SINDICALS DE L'ICS A GIRONA ÉS
UN ATEMPTAT ATIDEMOCRÀTIC
Lluís Bagán,
secretari de la federació Extrahospitalària del SMC-CESM
COMENTARI
AL REAL DECRET D'HOMOLOGACIÓ DE MG-MFiC
Lluís Bagán,
secretari de la federació Extrahospitalària del SMC-CESM
EL
TALÓN DE AQUILES DE PUJOL
Ernest Lluch,
Catedràtic de la Universitat de Barcelona (UB)
FALTA
VOLUNTAD POLITICA
Severino Fernández,
president de la federació de Titulars i Rurals del SMC-CESM
UN
ABANS I UN DESPRÉS
Lluís Bagán Mezquita
secretari de la federació Extrahospitalària del SMC-CESM
L'aplicació
dels continguts de la directiva europea 93/104 que regula l'ordenació
i la distribució del temps de jornada laboral, amb garanties
d'higiene i de salut laboral, persegueix tres finalitats genèriques.
-
Aconseguir l'equilibri entre hores de treball efectiu i temps de
descans. La directiva fixa un màxim de jornada laboral i
permet ultrapassar aquest límit sempre que es garanteixi
la voluntat individual a fer-ho i s'apliquin les compensacions addicionals
corresponents, tant retributives com de descans.
-
Aconseguir que el producte del treball sigui de qualitat (en el
sector productiu o en el de serveis) i minvar el risc de deteriorament
per fatiga.
-
Garantir que la competència empresarial no fonamentarà
el seu èxit en la sobreexplotació horària dels
treballadors.
Des
d'un punt de vista sindical i en l'àmbit de l'Atenció
Primària a Catalunya, aquesta directiva europea afecta, fonamentalment,
les retribucions, el descans i l'increment de llocs de treball a
l'atenció continuada de presència física, ja
que tant la jornada laboral com la voluntarietat de prolongació
de jornada estan pactades prèviament.
Així
i tot, hi ha altres aspectes que determinaran un abans i un després
en la història laboral del metge amb l'aplicació de
la directiva.
-
El metge no pot estar, per ordre, permanentment al servei de la
seva professió, al marge de situacions excepcionals.
-
Quan el govern central o les administracions autonòmiques
o les institucions i entitats sanitàries pretenguin ampliar
la jornada laboral del metge "per necessitats del servei",
hauran d'avaluar amb més cura quines són aquestes
necessitats, si més no pel cost que comporta. Fins ara, mai
no han volgut negociar aquesta despesa, ni han volgut donar la veritable
dimensió a l'atenció continuada i als professionals
d'aquest servei.
-
L'atenció continuada deixarà de tenir, per als uns
i per als altres, les característiques simplistes de ser
un apèndix que complementa un salari ínfim i, progressivament,
obligarà a reconsiderar els conceptes de salari i d'hores
extraordinàries.
Aconseguir
l'aplicació efectiva d'aquests paràmetres per a tothom
i sense perjudicis i garantir la qualitat del servei fins allà
on li correspon, és i serà una tasca feixuga que requerirà
temps, comprensió i perseverança de tots els agents
implicats.
OTRA AGRESIÓN A LOS SANITARIOS LOCALES
Severino
Fernández Verea
vicepresident de la federació de Titulars i Rurals del
SMC-CESM
Una
vez más, el Departament de Sanitat i Seguretat Social de la
Generalitat de Catalunya agrede al colectivo de sanitarios locales.
En otra forma de lesionar gravemente los legítimos intereses
de este grupo profesional, sin tener en consideración los superiores
intereses de la comunidad y violando la legislación vigente,
la administración pretende amortizar las plazas de médicos
APD (Asistencia Pública Domiciliaria) que van quedando vacantes
por jubilación.
Aparte
del perjuicio directo para los profesionales, no respetando derechos
garantizados por ley, la amortización deja sin medios humanos
el control sanitario en la base del mismo, en la primera línea.
Este
colectivo de funcionarios de carrera, con nombramiento por méritos
académicos y profesionales mediante concursos directos y transparentes,
plantea un serio problema al político de turno en el gobierno
respectivo. Son funcionarios que no dependen del Gobierno en su nombramiento
y en su trabajo que es absolutamente profesional, técnico e
independiente de los intereses políticos. Entre los objetivos
principales de los médicos APD se encuentra mejorar y mantener
la salubridad del medio, la calidad de los alimentos y la prevención
de enfermedades
Que
el trabajo realizado a lo largo de una larga historia ha sido positivo,
con resultados excelentes, nadie lo pone en duda. Una función
realizada con conocimiento del tema, dedicación y sacrificio
y con muy pocos medios. Trabajando mediante la información
y la convicción, han conseguido elevar las condiciones de la
salud pública y la salud de los ciudadanos muy por encima de
la media de los países más desarrollados y con un coste
económico muy bajo.
Desde
un tiempo a esta parte, se intenta eliminar este cuerpo de funcionarios
(médicos, farmacéuticos, veterinarios y practicantes
titulares), que son la primera línea de defensa de la salud,
de lucha contra la enfermedad, controlando y mejorando el medio ambiente,
la calidad integral de los alimentos, la reducción de enfermedades
mediante la prevención, con normas higiénico-sanitarias,
alimentarias, campañas de vacunación, etc.
Ante
esta situación, la Junta de Personal de los Servicios Territoriales
de la Generalitat de Lleida, a propuesta de CEMSATSE, ha acordado
oponerse a las amortizaciones de las plazas de funcionarios locales
de la sanidad pública porque se eliminan puestos de trabajo
imprescindibles para los profesionales sanitarios y para un buen control
de la salud pública.
No
es posible sustituir, y menos eliminar, los cuerpos de sanitarios
locales sin quebranto serio para la salud pública y la sanidad.
Así lo reconocen los países que no los tienen. Los propios
gobernantes españoles, del gobierno central y autonómico,
confiesan que "si no existiesen estos cuerpos tendrían
que crearse" y que "han sido el pilar básico de la
sanidad en España desde hace siglos" (véase el
reportaje emitido por Canal 33 el pasado 18 de enero por la noche
sobre la elaboración de piensos en Francia, con la contaminación
ambiental subsiguiente. Por cierto, en Francia no existen estos cuerpos
de Sanidad Local).
Entonces,
¿por qué se pretende borrarlos de la organización
sanitaria? Los cambios hasta ahora realizados en algunos de estos
colectivos -farmacéuticos y veterinarios titulares- no han
mejorado la gestión, sino todo lo contrario, como lo atestiguan
los problemas del clembuterol y la EEB, tan de actualidad. No podemos
en este corto y mal pergueñado trabajo, entrar en múltiples
detalles y problemas más o menos generales o puntuales porque
lo harían interminable. Pero todo se puede debatir.
En
lugar de eliminar estos cuerpos, lo necesario sería dotarlos
de más medios, de más poder administrativo, manteniendo
su independencia de trabajo, para utilizar correctamente, en beneficio
de la comunidad, el trabajo del mayor colectivo de técnicos
en salud pública.
EL
FRACÀS DE L’ATENCIÓ PRIMÀRIA A CATALUNYA
Lluís
Bagán Mezquita
secretari de la federació Extrahospitalària del SMC-CESM
La
reforma de l’Atenció Primària (AP) a Catalunya és
un fracàs total i ningú pot encolomar les culpes als metges.
La
reforma està fracassant perquè ni l’Administració
(Conselleria de Sanitat) ha posat els mitjans per assolir els objectius
pels quals fou dissenyada, ni tampoc ho desitja. Els seus plantejaments
són d’altres. Para analitzar-los és convenient diferenciar
els dos nivells en que actua l’Administració, tal i com marquen
els criteris del professor d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra,
Vicente Ortún: el macroeconòmic, (que acapara les directrius
polítiques i d’ordenació per la via dels concerts), i
el mesoeconòmic (que correspon al nivell més assimilable
a l’empresarial i on es situen els directors de tots els nivells). El
sector més proper a la primera línia de treball (es a
dir, les activitats que realitzen els professionals sanitaris en l’atenció
directa) es el microeconòmic o microeconomia.
L’esglaó
macroeconòmic de la sanitat catalana porta anys teixint una teranyina,
un entramat empresarial paral·lel digne dels més sofisticats
imperis de la economia financera. Davant l’interrogant de per què
tanta trama existeixen diferents respostes. Tot i ser profà en
economia, i sense intenció d’ésser exhaustiu, crec
que es pot establir un cert paral·lelisme entre «la teranyina
sanitària» i el món de les finances.
Als
darrers anys l’administració catalana està fent servir
el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) per donar «carta
de legalitat» a diverses fórmules jurídiques dins
la sanitat pública, tipus Instituts (com l’ICS), Fundacions,
Consorcis, Concerts... Seguint criteris difícils de comprendre
i sempre poc o gens justificables como a millora sanitària
real. Més aviat, el contrari.
Un
passeig per les informacions periodístiques d’economia ens il·lustren
ràpidament del per què de tot plegat. L’enriquiment ràpid
no arriba mai de la mà del treball diari o la producció.
No. Arriba amb la compra/venda, la participació, la diversificació,
la fusió, etc. L’economia financera genera beneficis fabulosos
en diner-poder a aquells que tenen capacitat de decisió. La creu
d’aquest fenomen la trobem a l’altre extrem: el dels mitjans de producció,
i el de les persones que desenvolupen el seu treball en aquest mitjans.
L’empobriment és exponencial, i en proporció directa a
l’enriquiment dels primers. També es deriva d’aquesta dualitat
altres aspectes molt importants: Regulació e inestabilitat a
l’ocupació, pèrdua d’identitat d’empresa, desinterès
pel treball, disminució de la qualitat e increment de la inquietud
social, entre d’altres.
Per contra, el nivell mesoeconòmic es mou en una
altre òrbita, a mig camí entre l’empobriment i el poder.
Els gestors mesoeconòmics tenen la difícil tasca d’ajustar
un balanç d’equilibri impossible. Directius, càrrecs
i buròcrates mesoeconòmics (mes propers a la gestió
pura i dura que a les necessitats sanitàries, són la veu
del seu amo i s’inhibeixen de qualsevol càrrega de responsabilitat
social, seguint el fidel exemple dels «popes» macroeconòmics
del nivell superior.
La
gestió mesoeconòmica de la sanitat s’ha vist incapaç
fins ara de resoldre (o encetar) tres aspectes vitals de la sanitat:
1.-
La inclusió de fórmules de gestió autòctones
per a cadascun dels Equips d’Atenció Primària (EAP) variables
en virtut de les necessitats de la població assistida i els recursos
existents, i dirigides a potenciar la qualitat de les prestacions.
2.-
La supressió de totes les normes/barrera que impossibiliten
l’elasticitat imprescindible per posar solució als problemes
i permetre l’avanç en el camp de las prestacions sanitàries.
3.-
La modernització i la supressió de la burocràcia
inútil que redueix i distorsiona els ja de per si a pobres recursos
que arriben al final de la cadena (prestació sanitària
directa).
El
més destacable dels gestors mesoeconòmics als últims
anys ha estat justament tot el contrari al que seria desitjable: s’ha
augmentat considerablement el nombre de persones que l’integren (tenim
directors i directorcets de tota mena), han incrementat la seva passió
pel control i el dirigisme, i han multiplicat les tasques burocràtiques
a la resta, generant un volum tal d’informació que justifica
de nou, com si es tractes d’un cercle viciós) un increment
del nombre de col·laboradors al voltant del seu entorn burocràtic.
Quan
els gestors diuen “no hi ha diner”, és ben cert. Cada cop
tenen menys diners per incrementar la «seva plantilla»,
perquè ja són molts. O, fent servir la terminologia empresarials,
“necessiten més marge de recursos alliberats” a la seva disposició.
Segurament cal afegir una altra gesta al nivell mesoeconòmic.
Funciona a les mil meravelles com a pantalla per evitar que les crítiques
arribin als seus caps (als quals, tot s’ha de dir, en deuen el seu càrrec).
Com que són incapaços d’assumir la seva responsabilitat,
són uns experts en redirigir les crítiques de la opinió
pública cap als que estan per sota d’ells (els professionals
sanitaris o tercer nivell) als que fan servir com a autèntic
«chivos expiatorios». Per veure-hi clar només s’ha
de fer un repàs a les dures crítiques rebudes pels metges
durant l’epidèmia de grip de l’any passat o la constant «demonització»
dels facultatius con a responsables sense pal·liatius de l’increment
de la despesa de farmàcia.
Per
a la Administració (als seus dos nivells), la sanitat ja no és
un servei bàsic que la població l’ha «cedit»
per a que s’encarreguin de la seva ordenació i gestió.
La sanitat és un sector amb un important volum de negoci i per
tant, els majors esforços gestors van encaminats a obtenir el
major rendiment econòmic i de poder polític i/o empresarial,
i mantenir-se (perpetuar-se) al càrrec. La resta no l’interessa.
Com a molt, la qualitat o els èxits del «servei assistencial»
és un valor afegit circumstancial aconseguit per altres, i del
qual se n’aprofiten per potenciar la seva pròpia imatge.
Amb aquestes directrius és impossible que la reforma de l’AP
assoleixi els seus objectius. L’esforç dels professionals per
desenvolupar el nostre paper com cal es veu travat contínuament
per les limitacions que s’ens imposen. Seguim per aquest camí,
la previsió a curt termini és una disminució de
les prestacions i una menor qualitat de les mateixes.
S’ha
de dir que els del «tercer nivell» no som uns sants. Per
tant, és necessari una ordenació i una bona gestió,
però una gestió SANITÀRIA.
Tal com van les coses, els metges tenim dos opcions. Una, oblidar-nos
de la nostra responsabilitat social i professional (com fan els directius)
i aprofitar tot el què estigui al nostre abast en benefici
propi, i per tant oblidar també l’esforç i la il·lusió
invertits en ares de continuar tenint consciència professional
dins i fora de la sanitat pública. O bé, prendre
consciència de la situació a la qual estem sent conduïts
i actuar amb els mitjans dels quals disposem per invertir la direcció
per on ens porten.
Els metges som un col·lectiu potent i encara respectat per la
societat. No podem perdre les nostres senyals d’identitat - les tenim,
d’això no hi cap el mínim dubte- i hem d’utilitzar-les
per reorientar el camí que alguns han traçat, i
impedir el seu èxit i el nostre fracàs.
Antoni
Gallego i Zurdo
secretario
general adjunt per a la Promoció Professional
Érase
una vez un país que se creía el centro del mundo. En
la Administración sanitaria estaban encantados de haberse conocido,
convencidos de que lo tenían todo atado y bien atado.
El
llamado Ministerio de Sanidad se había erigido desde 1978 como
el único ente capacitado en el país para formar especialistas
con lo que se despreciaba a todos aquellos que hasta en ese momento
tenían la responsabilidad de formar: Universidades, Escuelas
Profesionales, etc.
Otro
ministerio, mal llamado de Educación, custodiaba celosamente
los títulos “nobiliarios” de todos sus médicos sin preocuparse
en absoluto de los miles de Licenciados que salían de las Facultades
de Medicina echándole las culpas a Sanidad de la insuficiente
oferta de plazas formativas y olvidando que la formación es también
cosa de Ministerios de Educación.
Había
secretarías de estado para educación y para la sanidad.
Tenían sus respectivas direcciones generales y sus subdirecciones
como no pueden faltar.
Había
asesorías jurídicas y secretarios y secretarias varias
que contestaban fielmente a los teléfonos indicando que sus respectivos-as
jefes-as estaban reunidos o se habían marchado a Zimbabwe.
Todo
estaba atado y bien atado. La ley de ordenación de las profesiones
sanitarias, se rehacía una vez tras otra y cada renovación
agotaba legislaturas sin llegar nunca a publicarse.
Pero
no pasaba nada......
Nos
habíamos dotado de la mejor forma de formar a los médicos
especialistas y ese decreto era como las tablas de la ley: nada era
ni existía fuera del sistema MIR.
No
existían los psiquiatras de diputación. Colectivo con
pedigrí: tenían convocatoria, concurso oposición
y la plaza en propiedad ganada en el sistema público. En
los requisitos de la oposición, solamente se pedían los
conocimientos de la especialidad.
Tampoco
existían los ayudantes de equipo quirúrgico: médicos
del sistema público contratados como ayudantes de un jefe quirúrgico
y que debido a las necesidades del sistema, terminaban pasando visita
al cincuenta (si no más) por ciento de las visitas programadas
y lógicamente terminaban siendo tan especialista como el otro.
Tampoco
estaba el médico asistente, residente, meritorio, observador,
en prácticas, interno, contratado, etc. maneras todas ellas de
definir un gran colectivo de médicos que con una formación
paralela reglada o no, se habían formado en las estructuras
del sistema creando un submundo de oscurantismo y subempleo alrededor
de una elite que les amamantaba, les alentaba, les toleraba o simplemente
les explotaba.
Gracias
a todos ellos se pudo formar a esa elite porque el examen iniciático
de acceso a la formación se transformó en el bautizo del
pecado original de haberse licenciado en un número que llego
a ser, en algunas ocasiones hasta veinte veces mayor que el de plazas
MIR.
Gracias
a todos ellos se atrevieron a crear y extender redes de especialistas
en atención extrahospitalaria: redes de geriatría, de
drogodependencia y otras toxicomanías, de salud mental.
También
a ellos se debe la expansión de los hospitales comarcales concertados
cuyas plantillas orgánicas se nutrieron de esos médicos
que no ERAN pero si HACÍAN de especialista aunque no tuvieran
título pero sí formación. Los MESTO.
Cuando
en 1991 la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos
(CESM) inicia su intervención en este tema, lo hace desde la
conciencia de que hay un tremendo vacío de responsabilidades
y decide ponerle puertas al campo: había que saber cuantos médicos
estaban en una situación de inestabilidad en el empleo y de inseguridad
jurídica. Nadie lo sabía.
El
estudio Mesto realizado conjuntamente entre el COM Tarragona cuyo presidente
a su vez era senador permitió detectar la composición
y el perfil de los que dimos en bautizar como MESTO. A continuación
y mediante una política de información a colegios, sindicatos
confederados y partidos políticos, se consiguió que de
no existir pasásemos a existir con cifras en la mano.
En
1994 se promulga el Real Decreto (RD) 1776/1994 por el que una minoría
del estudio Mesto pudo acceder a la titulación de especialista.
El mismo día que el Gobierno aprobaba ese decreto dijimos que
era insuficiente, los años de trabajo nos ha dado la razón
y nuevamente el circuito: Mesto-Parlamento-Ministerios-Consejo Nacional
Especialidades- Consejo Interterritorial y finalmente Consejo de Ministro
y BOE.
Algunas
voces altisonantes y bien intencionadas dicen que se van a regalar títulos:
les debemos recordar que se trata de un problema de alcance nacional
que por mandato parlamentario el gobierno debe resolver; las Comisiones
Nacionales de Especialidades velan por la buena formación de
esos médicos y el Consejo Interterritorial de Sanidad vela por
comprobar que esos médicos trabajan y han trabajado en la sanidad
el tiempo que el decreto contempla.
Por
tanto no es el capricho de unos cuantos que tratan de saltarse las leyes
y los mecanismos de control, sino que son un colectivo de médicos
a extinguir cuyo derecho a la formación les fue negado cuando
obtuvieron una licenciatura que no les servía para nada.
Creemos
que con ese decreto se cierra una de las etapas más tristes y
frustrantes de la historia de la formación especializada de esta
profesión. De todos modos la solución definitiva dista
mucho de llegar mientras no se publique de una vez por todas la famosa
Ley de Ordenación de las Profesiones Sanitarias, donde quedarán
claramente definidas las reglas del juego.
LES
LLACUNES DELS INCENTIUS
El
passat 9 d’octubre de 1998, l’Institut Català de la Salut (ICS)
i els sindicats van signar un acord que modifica les retribucions del
metges dels Equips d’Atenció Primària (EAP) a partir de
l’inici d’aquest any. El Sindicat de Metges de Catalunya (SMC-CESM)
també va signar el document amb moltes reticències perquè,
tot i ésser positiu per als metges dels EAP, és
un acord no del tot satisfactori.
D’entrada,
l’acord és positiu perquè suposa un increment de
la massa salarial per al col·lectiu de metges d’EAP en forma
d’incentius de 400 milions de pessetes anuals (estratificats en forma
de trams indivisibles de 231,096 pessetes a l’any en 12 pagues). També
es lloable que aquesta incentivació no estigui lligada
a la reducció de la despesa farmacèutica ni tampoc es
vinculi a un increment d’horari de treball, un aspecte que tindria un
altre tractament diferenciat. L’aplicació del conveni dóna
a l’ICS una certa llibertat de maniobra per rectificar (parcialment)
a l’alça l’agravi salarial que pateixen els metges dels EAP catalans
que sistemàticament assumeixen càrregues de treball més
grans i pitjors retribucions que a la resta de l’Estat. A més,
l’acord permet la introducció d’incentius per conceptes de qualitat
i possibilita el reconeixement econòmic dels metges que s’esforcin
en millorar la seva pràctica clínica d’una forma eficaç
i permetrà fixar les càrregues de treball i la qualitat
del mateix. També es ben rebut que des d’ara els directors de
les Direccions d’Atenció Primària (DAP) hauran de conèixer
la situació real de cada àmbit i assumiran responsabilitats
en la distribució dels trams.
Però
no tot són bones notícies. La quantitat d’incentius és
una cinquena part de la xifra que, en opinió del SMC-CESM, caldria
per equiparar el sou del metge català de primària amb
el dels professionals de l’Insalud. L’altre llacuna de l’acord són
els criteris «d’exclusió» per distribuïr
els trams (que només poden fixar-se des de l’ICS) i que deixen
fora del repartiment a pediatres, odontoestomatòlegs i interins,
tot i la seva aportació al bon treball d’un EAP. A més,
només amb una primera lectura queda clar que no hi ha trams per
a tothom.
Els
incentius fonamentats en la prescripció farmacèutica «de
qualitat» també tenen els seus forats negres. D’una banda
la valoració global de l’EAP a l’hora de concedir aquest tram
ensorra els esforços individuals. Es a dir, pot donar-se el cas
d’un metge que prescriu amb qualitat que queda fora del tram perquè
el seu equip no ha assolit les quotes fixades. O a l’inversa, un professional
pot «guanyar-se» el tram mercès a la bona tasca feta
pel seus companys i sense haver de fer cap esforç personal.
Tampoc
queda massa clar perquè s’hauran de prescriure un fàrmacs
i no uns altres, perquè els professionals no hem tingut accés
als estudis que així ho justifiquin. Tot i que els criteris per
definir «el bon perfil de prescripció» puguin ser
vàlids, però la incògnita en vers la seva tria
obra una porta a la desconfiança que hauria estat molt senzill
deixar tancada de bon principi. És juga amb el risc de que la
manca d’informació farmacològica acabi per desmotivar
als metges d’AP, encara més si es te present que els trams no
tenen en compte les càrregues de treball de cada professional,
un paràmetre que acostuma a ser sinònim de prescripció
deficient quan assoleix nivells exagerats. No obstant, lligar bona prescripció
al valor intrínsec de cada fàrmac sembla un raonament
acceptable, sempre i quan no amagui una reducció de la despesa
farmacèutica pura i dura.
Tampoc
sembla massa coherent que una part dels incentius estigui íntimament
lligada a un increment de l’activitat. No és de rebut que per
accedir a una millora salarial s’hagi de treballar més perquè
d’ésser així, on és l’incentiu?
Malgrat
que només han passat un parell de mesos des de l’entrada en vigor
de l’acord, ja disposem d’elements per fer una valoració de l’aplicació
dels trams. La presumpta incentivació està tenint un efecte
contrari a l’esperat, lluny de servir com a revulsiu per als facultatius,
està potenciant encara més la desmotivació del
personal. La causa evident de la desmoralització dels professionals
no és altre que l’aplicació esbiaixada i poc objectiva
dels incentius, que a més de ser insuficients deixa massa llacunes
en un tema que hauria d’ésser del tot transparent i sense cap
tipus de fissura.
La
solució sindical a la desmoralització creixent dels metges,
passa ineludiblement per aconseguir un increment de la dotació
global dels trams i una millora substancial dels seus criteris d’aplicació.
No oblidem que l’actual assignació de trams no és indefinida
i que els incentius d’avui poden desaparèixer demà.
LA IMPUGNACIÓ DE LES ELECCIONS
SINDICALS DE L'ICS A GIRONA ÉS UN ATEMPTAT ANTIDEMOCRÀTIC
Lluís
Bagán Mezquita
secretari
de la Federació Estrahospitalària del SMC-CESM
CEMSATSE
sosté que tant UGT com CATAC han jugat brut per guanyar adeptes
i ensorrar les conquestes del col.lectiu sanitari
La
formació sindical CEMSATSE, integrada pel Sindicat de Metges
de Catalunya (SMC-CESM) i el Sindicat d’Infermeria de Catalunya (SATSE)
sosté que la impugnació de les eleccions sindicals de
l’atenció primària de l’ICS a Girona, i la posterior
anul·lació dels comicis per part d’un àrbitre
electoral, és una maniobra obscura que amaga un atemptat
antidemocràtic engegats per dues centrals sindicals que històricament
han maltractat al col·lectiu professional sanitari. En opinió
de CEMSATSE tant UGT com CATAC no han sabut acceptar el rebuig a que
els ha sotmès l’electorat i han optat per jugar brut i captar
adeptes a costa de perjudicar greument els interessos dels treballadors
de la sanitat catalana, conduïnt a que la confusió creada
els beneficiï. Com diu la dita castellana: “A río revuelto,
ganancia de pescadores”, encara que els pescadors facin servir xarxes
que esgotin tots els bancs de peixos.
L’actitud
d’UGT i CATAC no és nova. Durant molts anys les centrals sindicals
“de classe” van ser les úniques interlocutores socials a la sanitat
i a conseqüència de les seves consignes polítiques
i partidistes (poc democràtiques) els professionals sanitaris
van ser arraconats, maltractats i marginats (malgrat ésser els
responsables directes de l’atenció a la població) i van
perdre poder adquisitiu. Quan la situació va provocar l’aparició
dels sindicats professionals (SMC-CESM i SATSE) la truita es va girar
i els professionals van donar suport de forma majoritària a les
seves propostes perquè posaven fi al seu monopoli d’interessos
partidistes.
Com
la democràcia sembla no ser el seu fort, ara s’emparen amb una
curiosa interpretació de la legalitat per erosionar totes les
fites aconseguides mercès a l’esforç i el sacrifici de
molts professionals (molts d’ells directors d’equip) que han lluitat
per assolir millors condicions de treball i millores qualitatives a
la sanitat pública. Per tant, criticar la lliure elecció
de directors d’equip com a representants sindicals (que coneixen perfectament
la situació sanitària actual i les penoses condicions
de treball del professionals) és una jugada més que bruta.
I més, quan es desqualifica de forma gratuïta unes trajectòries
professionals impecables . Però si el que volen tant CATAC com
UGT és que el pitjor treballador de cada equip desenvolupi una
tasca tant important com la de delegat, CEMSATSE no ho permetrà
de cap de les maneres.
Dir
que SMC-CESM és el sindicat de la Generalitat perquè el
seu secretari general participa a la Mesa de Sanitat amb nomenament
del conseller és jugar brut. És jugar brut perquè
el nomenament és una “argúcia” perquè un metge
pugui ser present a les converses, ja que cap de les altres centrals
sindicals va designar cap metge o ATS com a representant, un extrem
del tot inconcebible. Per això, a partir d’ara CEMSATSE
no només lluitarà per millorar la sanitat pública
i les condicions laborals dels professionals (amb el suport dels seus
afiliats i dels seus votants) sinó que no escatimarà cap
esforç en desemmascarar a aquelles formacions i persones que
actuïn en benefici personal amb mètodes antidemocràtics
i s’oblidin del col·lectiu al qual representen.
COMENTARI AL REAL DECRET D'HOMOLOGACIÓ
DE MG-MFiC
Lluís
Bagán Mezquita
secretari
de la Federació Estrahospitalària del SMC-CESM
En
el BOE de 27 d’agost de 1998, s’ha publicat el RD 1753/1998, de 31 de
juliol, que legisla sobre tres aspectes que, encara que estan relacionats
s’ha de diferenciar clarament.
1.-LÈXIC.
Canvi de denominació de les places de Medicina General per
les de Medicina de Família. (S’ofereixen moltes garanties de
que només es tracta d’un canvi de nom sense més importància).
2.-ACADÈMIC.
Sistema excepcional i limitat en el temps (fins al 2008) per tal que
els llicenciats abans de 1/1/95 puguin accedir complint una sèrie
de requisits, al títol d’especialista en Medicina Familiar
i Comunitària.
3.-
LABORAL. Valoració i relacions d’equivalència entre
el títol d’Especialista de MFiC, i els anys d’experiència
professional, a efectes de puntuació en el barem per accedir
a places en les institucions dependents de l’Institut Nacional de
la Salut i els seus homòlegs autonòmics.
La
publicació del RD 3303/1978 va crear l’especialitat de MFiC per
les places de Medicina General (ara Medicina de Família), i va
iniciar un enfrontament del col·lectiu, al no establir les fórmules
d’accés a l’especialitat dels que estaven exercint aquestes mateixes
places, o els que no van poder accedir a la via MIR per a l’especialitat
per la limitació de les mateixes. Es creava així metges
de primera i de segona, i segurament alguna subcategoria més.
Màxim, quan en l’apartat 2 del RD 3303/1978, s’atribuïa
preferència de contractació als especialistes de MFiC,
sense establir criteris d’equivalència ja fos amb la Formació
Continuada, o amb Màsters amb contingut similar a l’Especialitat,
o amb anys d’experiència, etc.
Aquest
enfrontament, des del punt de vista legal, s’acaba amb la publicació
d’aquest RD, que també suprimeix el dissortat article 2 del RD
3303/1978. D’aquesta manera el govern i els responsables de l’ordenació
de les professions sanitàries, pretenen tancar la ferida oberta
en el col·lectiu de primària (de la qual s’han servit
per incomplir bona part dels compromisos adquirits amb uns i altres),
i possibilitar l’accés al món laboral de la sanitat pública
(pràcticament monopoli en el nostre país) d’aquest país
o de qualsevol altre de la Unió Europea a aquells llicenciats
abans de 1/1/95 que no tenen l’especialitat.
Durant
aquest anys, el Sindicat de Metges de Catalunya s’ha mantingut en el
lloc que li correspon de la vessant laboral, participant en tots els
fòrums on es debatia la difícil solució.
S’ha portat a debat i negociat per tal d’arribar a situacions de compromís
(la incongruent legalitat ja la coneixem) entre l’experiència
dels MG amb els anys d’exercici i formació continuada acreditada
i Especialistes de MFiC o metges de l’UE amb titulacions homologables
legalment, acabats de ser titulats, i sense prova d’avaluació
objectiva final com s’estableix legalment.
Es
legalitzava, no es legitimava, una diferenciació que els barems
de contractació es preparaven a recollir: la formació
MIR es primava desequilibradament respecte als anys d’exercici.
La
majoria, metges llicenciats amb anterioritat a l’1 de gener de 1985
sense formació MIR, va ser silenciada amb decrets i resolucions
però l’equilibri no s’ha arribat fins que s’ha obligat
al govern des de tots els àmbits: Sindicats, Col·legis
Congrés dels Diputats, Societats Científiques, per tal
que rectifiquessin les errades inicials.
SÍNTESI
del decret d’accés al títol de MFiC
1.-
LÈXIC: Canvia el nom de les places de medicina general
per medicina de família, amb totes les garanties dins del Servei
Nacional de Salut Espanyol, pel que no tingui i no vulgui accedir al
títol d’especialista i disposi de la certificació prevista
en el RD 853/1993.
2.-
ACADÈMIC: NO és obligatori.
Qui
vulgui accedir al títol d’especialista haurà de reunir
els següents requisits:
a)
Exercici professional com a MG d’ atenció primària a
la sanitat pública o
concertada un període superior a 5 anys (es poden completar
fins al 1 de gener del 2008)
b) Formació específica de 300 hores configurada en els
diferents àmbits de l’especialitat que es faran públics
mitjançant Resolució.
c) Prova objectiva d’avaluació de la competència en
cada Comunitat Autònoma (ja està pressupostat), que
es podrà repetir una vegada si no se supera tota o alguna de
les parts , i una tercera a nivell nacional si no es superen les dues
anteriors. ATENCIÓ:
El present RD permet que els metges admesos al curs de perfeccionament
contemplat en el RD 264/1989 puguin acollir-se a aquesta norma quedant
excents de l’acreditació de 300 hores. (El llistat referent
a Catalunya apareix publicat en el BOE de 8/1/91)
3.-LABORAL:
a)
Es garanteix l’accés de tots els metges anteriors a l’1-1-95
als concursos oposicions en situació d’igualtat respecte a
titulació.
b) Es suprimeix l’article 2 de RD 3303/1978 pel que es preferia la
contractació de Metge de Família MIR. No puntua
el títol en el barem, és un requisit no un mèrit.
c) Puntuació per accés a plaça. S’estableix la
relació d’equivalència de puntuació del
període de formació via MIR i entre 6 i 8 anys d’experiència.
Què
s’ha de fer per obtenir el títol d’especialista?
1.-
Demanar certificat de serveis prestat a les entitats d’AP on s’ha treballat.
2.- Estar atents a la pròxima publicació de la Resolució
que definirà el perfil del curs i de la prova específica.
Es preveu entre 2 i 3 mesos de retard.
El
Sindicat de Metges de Catalunya no està entusiasmat amb el text
del RD, que deixa punts susceptibles de discussió, però
creiem que el text definitiu és una solució molt millor
que els avantprojectes a que havíem tingut accés.
És
important disminuir les divisions del col·lectiu, ja que ens
perjudiquen a tots i s’en beneficien tercers, i es igualment import
aconseguir un equilibri el més ajustat possible entre les diferents
fórmules de formació convenientment acreditades, per evitar
sensacions de guanyadors i vençuts.
Finalment
s’ha de recordar que el RD mai ha estat objecte de negociació,
i que si be hem fet un bon nombre d’aportacions, part d’elles recollides
en el RD 1753/1998, el Govern finalment imposa el seu criteri.
Vigilarem
atents l’aplicació d’aquest RD ja que l’Administració
ha demostrat reiteradament la seva escassa habilitat i la seva mala
voluntat en la solució de la problemàtica.
EL TALÓN DE AQUILES DE PUJOL
Ernest
Lluch
catedràtic
de la Universitat de Barcelona (UB)
-
assassinat per ETA el 21 de novembre de 2000 -
Article
publicat a "LA VANGUARDIA" el 23 de juliol de 1998
Pienso
que Jordi Pujol ha hecho un número considerable de cosas positivas
en su vida. A causa de esto, no formo en las filas del antipujolismo
y por creer que Cataluña y el catalán existían
de mucho antes y existirán mucho después que él,
tampoco de las del pujolismo. Mi catalanismo, inferior a su nacionalismo,
me impediría, en cambio, aguantar un Gobierno que actúa
contra la unidad lingüística en el País Valenciano
y contra la ley del catalán en Catalunya. Desde esta perspectiva,
puedo opinar que buena parte de las empresas que ha emprendido Jordi
Pujol han dado frutos, pero siempre a la larga no han acabado de salirle
las cuentas. No ha perdido desde el exterior, sino desde los propios
déficit.
La
deuda de la Generalitat casi ha alcanzado el techo de los 2 billones
de pesetas, lo que supone unos 90.000 millones de pesetas anuales mínimos
en concepto de intereses. Quien, me afirman, intentó frenarlo,
Basáñez, duró poco tiempo. Es ya una cifra
muy importante y que se puede acabar convirtiendo en el hecho que más
desgastará a Pujol. Hace ahora un año, se planteó
el 30 por ciento del IRPF como una solución espléndida
que proporcionaría 250.000 millones en cinco años.
Transcurridos estos meses nos encontramos con que el ingreso real ha
sido francamente inferior, unos 10.000 millones en un año.
Si desciende el IRPF es lógico que aún descienda más,
puesto que la fórmula pactada con el Gobierno es bastante incomprensible:
se reduce la liquidación real, se mantiene el 30 por ciento pero
se mantendrá lo ingresado.
Si
disponer de votos decisivos ha dado tan pocos resultados y además
la inversión pública del Gobierno central ha descendido,
aún siendo históricamente baja, los 2 billones continúan
igual o creciendo. Creciendo hasta tal punto que se puede afirmar
que Cataluña tiene como rasgos nacionales diferenciadores la
lengua, la historia y la deuda de la Generalitat. Si ni teniendo
la llave de la gobernabilidad se ha conseguido arreglar la deuda, es
que, además de mala negociación, debe haber un gasto algo
desbocado. La deuda es un problema que se esconde durante cierto
tiempo pero no durante todo el tiempo.
Las
cosas están en tal punto que si las elecciones catalanas se celebran
en marzo o se celebran en noviembre las cosas pueden se diferentes.
Tan diferentes que puedan influir en el enfrentamiento entre Pujol y
Maragall. La deuda del Ayuntamiento de Barcelona, de unos 215.000
millones y, además, bajando en unos 10.000 millones anuales,
favorecería al nieto del poeta por lo que, cuanto más
tarde se celebren, el peso de la deuda de la Generalitat será
más visible.
Hace
unos pocos meses afirmar que el déficit sanitario alcanzaba los
325.000-350.000 millones era hacer «oposición» y
no sumas. Eran aquellos meses en que se mentía a habitantes
de Ribes de Freser. Ahora, el nuevo conseller de Economía
ha proporcionado cifras muy semejantes: unos 300.000 millones
a finales de año a los que hay que añadir unos 104.000
millones de los hospitales concertados. También se afirmó,
hace unos meses, que el pacto sanitario alcanzado con el PP era extraordinariamente
satisfactorio y en mis evaluaciones proporcionaba 57.700 millones de
pesetas. Dado que el déficit anual que se estima es de
50.000 millones, el pacto sanitario proporcionaba 7.700 millones para
disminuir la deuda acumulada. Algo es algo, pero no ha sucedido
así. Los 57.700 millones han quedado reducidos a unos 35.000.
El
decreto sobre exclusión de medicamentos es un caso claro de mala
negociación. Con desgana CiU lo vota y aparece, por su
deuda y por su déficit, como el instigador. Así,
un humorista, Ramón, que publica diariamente en la mayor cadena
de prensa -el «grupo vasco de prensa»-, presentaba a un
médico que preguntaba a un paciente: «¿Cómo
quiere la receta? ¿Con IVA o sin IVA?». El paciente
le contestaba «No. En catalán». Esto,
que sucedía el 26 de noviembre pasado, era un buen reflejo de
cómo se atribuía una política antipática
no a CiU, sino a todos los catalanes. Lo más sorprendente
es que son medidas que aún no han entrado en vigor.
La
bajada de los tipos de interés ha sido un alivio para la Generalitat.
Decimos un alivio pero no una solución. La inversión
pública de la Generalitat se está reduciendo de todos
modos. GISA ya no sirve tampoco. El presidente del Sindicat
de Metges de Catalunya declara que en el servicio sanitario se está
notando ya la falta de fondos. La propia Conselleria de Economía
ha impuesto un duro plan de ajuste al conseller de Sanidad. Los
síntomas se acumulan. No está lejos el momento en
que las aguas embalsadas puedan saltar por encima del muro del pantano.
Una deuda que, tarde o temprano, tendremos que pagar todos los catalanes.
Se
dirá que se recibe poco, pero afirmarlo es funcionar como aquel
ciudadano que piensa que debería ganar bastante más de
lo que le pagan y que consume no de acuerdo con su «sobre»,
sino con lo que debería contener. Una actitud poco realista
que lleva a dificultades: el talón de Aquiles de
Pujol. Lean las estadística del Banco de España
y verán que el déficit disminuye algo.
FALTA VOLUNTAD POLITICA
Severino
Fernández Verea
president de la Federació de Titulars i Rurals del SMC-CESM
Coincidiendo
con la movilización de los médicos de Atenció Primària
(Federacions de Titulars i Rurals y de Extrahospitalària del
S.M.C.) denunciando la precariedad y la degradación de
la Sanitat a Catalunya, el Subdirector del Servei Català de la
Salut manifiesta en distintas conferencias -políticas, de UDC-
en Lleida, que es necesario un sistema de financiación diferente
para la Sanidad: «en vez de asignar recursos financieros por población
debe hacerse por patologías».
Vemos
muy complejo, difícil, y parece que imposible, la asignación
de recursos por este sistema, si no se hace a toro pasado. Las enfermedades
que se presentan están en relación con la población,
y con las características de esa población. Nos parece
que la propuesta es otro intento de distraer al personal, de marear
la perdiz, de no hacer lo necesario para resolver el grave problema,
la situación a la que estamos llegando, que, sin intención
de alarmar, cada día es más grave y, por lo tanto, de
solución más complicada.
No
diré que el actual sistema de financiación sea el mejor,
el ideal. Pero es el que hay, el que tienen todas las CC.AA. con competencias
en Sanidad, y, supongo que el mismo que utiliza para sus presupuestos
el Insalud no transferido (14 millones de ciudadanos). Hemos de construir
el cesto con los mimbres de que disponemos, y no aplazar la fabricación
del cesto hasta tener nuevos mimbres, porque puede ir para muy, muy
largo.
Hay
Autonomías, como Galicia, que, aplicando un plan de reducción
de listas de espera, han bajado las demoras de una media de mas de 200
días, a 60 días, en tres años; lo mismo que Euskadi.
En los 60 días se resuelven los problemas de salud, tanto si
se trata de exploraciones especiales como de intervenciones quirúrgicas.
Durante el año actual pretenden reducir esta demora a 40 días,
y así, hasta eliminarla. Simultáneamente, son la comunidades
donde los médicos de A.P. tienen mejores retribuciones, pero
con diferencias que pueden llegar al 70%.
El
Insalud no transferido, gestionado directamente por el Ministerio de
Sanidad y Consumo, en el área de su competencia, ha reducido
a 98 días la media de tiempo para la resolución de problemas
de Salud, en un año -el objetivo eran 100 días-. Su plan
es reducir a 60 días ese tiempo en 1.998. Y paga a sus profesionales
de A.P. un 40% de media más que Catalunya.
Mientras
tanto, en Catalunya, con no menos dinero por ciudadano, ahorrando mas
del 30% en remuneraciones de todo el personal de A.P., estábamos,
en Octubre de 1.997 en una media de 25 días para una primera
visita a Especialista (oscilando de 1 a 117 días), en Marzo de
1.998, con una media de 47 días (de 1 a 485), se ha producido
un incremento del 85% con respecto a octubre pasado. En Mayo actual,
con una media de 44 días (de 1 a 434) se mantiene un incremento
respecto a Octubre del 78%. Esta aparente mejora en 7 puntos desde Marzo
tiene poca significación , y, posiblemente se deba a la autoderivación
de los clientes hacia la Medicina Privada, porque no se arriesgan
a esperas tan prolongadas. (Análisis correspondiente a DAPs Urgell,
Sagarra y otras).
Sumando
a estas demoras las existentes para exploraciones complementarias, para
intervenciones, etc., se llega a tiempos de espera para la solución
de los problemas de salud verdaderamente inaceptables, muchas veces
más de seis meses, hasta 18 meses o más en muchos casos.
El asunto no es baladí, es muy grave, y conduce a una mala calidad
del servicio prestado, por tardío. Encarece significativamente
el coste para la Seguridad Social, para las Empresas y para los Trabajadores
por bajas laborales innecesariamente prolongadas ; por consumo de tiempo
en repetidas e inoperantes consultas y fármacos que dejarían
de utilizarse si los problemas de salud se resolvieran en tiempo razonable,
sin otra demora que la impuesta para la investigación-estudio
de cada caso.
A
la vista de todo lo anterior, Sr. Subdirector, hemos de concluir que
el problema no es de asignación económica, al menos no
es solo de dinero. Tiene mas enjundia. Allí donde van mejor las
cosas ha habido y hay por parte de los correspondientes gobiernos una
voluntad firme de resolver la situación, se han elaborado planes
y proyectos, se han fijado objetivos a cumplir, y se han aportado los
recursos económicos, materiales y profesionales adecuados para
alcanzar esos objetivos. Y lo están consiguiendo!.
Aquí,
en Catalunya, no hay un estudio de la situación, no hay planes,
no hay proyectos, no hay objetivos. En definitiva, no hay voluntad política
de entrar en el fondo de los problemas y solucionarlos. Solo hay propuestas
improvisadas, voluntariosas, no aceptables. Propuestas como : «conocerse
mejor los cabeceras y especialistas», «ahorrar dinero en
medicamentos para incrementar los sueldos», «aumentar las
horas de trabajo de los profesionales de A.P. para mejorar los salarios»,
«¿?».
Son
propuestas improvisadas, carentes de contenido real, inoperantes. Algunas
son verdaderas trampas saduceas, o para elefantes. Intencionadas o no,
pero trampas. A estas «propuestas» solo cabe el rechazo
frontal , sin paliativos, por parte de los profesionales de A.P.
Nosotros,
con el conocimiento real de la problemática que vivimos y sufrimos
cada día con nuestros pacientes, estamos dispuestos a colaborar
con la Administración en el análisis, elaboración
de proyectos y fijación de los objetivos adecuados para resolver
adecuadamente y sin más aplazamientos esta grave situación,
Solo exigimos voluntad real de trabajar con objetividad, con seriedad,
y sin aplazamientos.
Para
solucionar todo esto es necesario voluntad política, estudio,
análisis, proyectos, objetivos, y recursos adecuados. Es necesario
considerar la buena, eficaz y eficiente atención sanitaria como
OBJETIVO PRIORITARIO.
